L'arpegi del dit xic.

Quan puja i puja i puja. Quan el fas caminar per la tangent de l'avantbraç fins arribar a la nou del coll per saltar tot seguit a la mandíbula i llegir-me les faccions a la Braille. 

I t'acostes per omplir-me la cara a petons, uns petons tan fins i prims que semblen de pardalet.

Tanco els ulls, frissant per més i tu, que sembles llegir-me el pensament, tornes a la càrrega i, mans a l'obra. Tornes a fer córrer la falange per la superfície del meu cos.

Em torno instrument de corda, dels que ets un mestre en tocar.

Trèmolo, trèmolo. Mentre dibuixes semicorxeres dins meu.  

Piano. Piano, em dius. Que tot just acabem d'encetar l'assaig.

Ah, i pizzicato, que amb els dits i prou ja et vals.

Jugar.

Ja ho sé que t'encanta, de fet sempre t'ha agradat.

Et tornes com una criatura que corre descalça i despreocupada.

I damunt de mil brins d'herba t'encanta jugar.


I em provoques increïblement.

Mentre gires al meu voltant deixant anar petits xiscles que crec que són més de goig que cap altre cosa.

T'aixeques lleument les faldilles, fent veure que així estàs més còmode però jo sé que no, que només és per jugar.

Perquè el que més t'agrada és jugar amb mi i fer-me parar boig.

I a mi m'agradava, m'encantava ser el teu centre d'oci particular.

Fins que em vaig adonar que el joc sempre acabava igual:

Deixant-me amb la mel als llavis.

Caducat.

Diuen que l'amor caduca, ho saps? Que dura un període de temps més o menys estipulat (any amunt, any avall...). Que el desgast al que fem ulls clucs quan som al punt més alt de la nostra preciosa vida amorosa existeix de veritat. "Això ho diuen els amargats" pensaràs. Sí, sí. Però saps què? Jo era com tu. Transparent, innocent i esperançada. Pots pensar que estic amargada si ho prefereixes, la veritat és que m'és igual.

La qüestió és que quan a mi em van "vendre" l'amor no me'l van donar amb cap manual d'instruccions ni amb data de caducitat.

Aleshores, quan aquest amor es torna com un iogurt passat de fa mesos i que segueix ancorat al prestatge de la nevera però que ningú vol mai, tot i que tampoc es llença... Què passa aleshores?

Sincerament això encara no ho sé... potser resulta que és el punt que em toca descobrir properament.

Suposarem que... queda l'amistat, oi?

Música: Síl·labes de vidre - Pau Alabajos

Moments i quimeres.

Avui m'he adonat que sóc una caçadora. Caçadora de quimeres i moments.

I no et pensis, ho he vist clar mentre menjava la banya del croissant que he esmorzat.

Resulta que dins la cafeteria, mentre la tassa deixava de fumejar, només feia que recordar totes aquelles petites coses que vas arribar-me a donar una vegada.

Caço moments perquè són el que m'alegren els dies. Caço els teus moments perquè són els meus dies.

I les quimeres... ai, monstres impossibles!

Les quimeres sembla que em cacin a mi, quan jo fujo d'elles intentant aferrar-me a tu sense pena ni glòria.

Somnis amb tu.

Hauries de sentir el xàfec que està caient. Saps aquelles nits en que es dorm tan bé mentre s’escolta la pluja? M’encanten aquestes nits! Ja fa estona que deus dormir i, de fet, jo ho estava intentant... (com ja t’he dit: és tan agradable endormiscar-se sentint ploure...) però res, no hi ha manera!

És clar... és que estaria mil vegades més a gust ajagudeta al teu costat! De fet em dóna la sensació que el meu propi cos m’ho demana, com si volgués fermament que m’aferrés a tu per poder descansar tranquil·la...

Tu i jo somiant sota aquesta tromba d’aigua, com si ja de pas ens netegés de cap a peus i s’emportés amb ella riera avall o en trons i llampecs llunyans tots els moments amargs allà on no puguin molestar-nos més.

T’ho imagines? No? Doncs jo sí... de fet vaig a provar de somiar-ho (ja que se que almenys aquesta nit no passarà!).

Així que (de moment) em conformo en veure’t demà!

Bona nit, carinyo.

29

Em manquen paraules per dir el que em fas sentir. Inventaria lletres noves, si fes falta, per expressar-me millor.
Però sé que no fa falta, que quan ens quedem tu i jo sols parlem en un dialecte que hem creat per a tots dos.

I tant, amor meu.

Oh! si que t'estimo,
i tant, amor meu.

Però cada mentida

és una esquerda

i cada despreci

un mal afegit.

Tu em dius que no

i em cures amb petons.

Em beses el front

i em mires els ulls,

fins que m'encegues

i et torno a dir que sí.

Vés a saber si un dia

les esquerdes s'eixamplen,

els petons no guareixen

i les mentides em maten.

I si la porta se't tanca

i ja no m'atrapes?