L'arpegi del dit xic.

Quan puja i puja i puja. Quan el fas caminar per la tangent de l'avantbraç fins arribar a la nou del coll per saltar tot seguit a la mandíbula i llegir-me les faccions a la Braille. 

I t'acostes per omplir-me la cara a petons, uns petons tan fins i prims que semblen de pardalet.

Tanco els ulls, frissant per més i tu, que sembles llegir-me el pensament, tornes a la càrrega i, mans a l'obra. Tornes a fer córrer la falange per la superfície del meu cos.

Em torno instrument de corda, dels que ets un mestre en tocar.

Trèmolo, trèmolo. Mentre dibuixes semicorxeres dins meu.  

Piano. Piano, em dius. Que tot just acabem d'encetar l'assaig.

Ah, i pizzicato, que amb els dits i prou ja et vals.

Somni d'una nit de Sant Joan.

En faré cendra. 

Que s'ho mengin les brases, que s'ho emportin tot. Els somnis, les disculpes i la gran part dels records.

Que et mengin les brases, que t'encenguin ben fort.

Que si alguna cosa se'n salva de tot això són els pobres orgasmes d'alguns 'polvos' fotuts a contracor.

Jugar.

Ja ho sé que t'encanta, de fet sempre t'ha agradat.

Et tornes com una criatura que corre descalça i despreocupada.

I damunt de mil brins d'herba t'encanta jugar.


I em provoques increïblement.

Mentre gires al meu voltant deixant anar petits xiscles que crec que són més de goig que cap altre cosa.

T'aixeques lleument les faldilles, fent veure que així estàs més còmode però jo sé que no, que només és per jugar.

Perquè el que més t'agrada és jugar amb mi i fer-me parar boig.

I a mi m'agradava, m'encantava ser el teu centre d'oci particular.

Fins que em vaig adonar que el joc sempre acabava igual:

Deixant-me amb la mel als llavis.

Dia de poesia.

Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida!
I les meves per grosses, les teves per menudes!
Veus! L’ocell fosc ha baixat a l’onada
i el peix de llum s’ha ajocat a la branca.

La branca és aigua i l’onada treu fulles.
El peix fosqueja entre el velam de l’aire.
L’ocell és clar. La lluna, submarina.
Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida.

L’ona tragina fruita al grat del vent.
La branca trenca als esculls del capvespre.
Lluna de nacre, gavadals de boira
ens capgiren la casa i la tendresa.

Ja ni sabem on s’han trobat, amor,
les nostres mans de la mateixa mida.

* * *

Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
—dues meitats bessones desparionades—.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera.

Maria Mercè Marçal.

Bruixa de dol.

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

* * *

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té baranes.

Maria Mercè Marçal

I per què donar-hi més voltes? Si sabem tots dos que no val la pena.

Total, no és pas cap aberració. Digues-li consol, comprensió, entreteniment... saps tan bé com jo que t'agrada. T'agrada tant com a mi o fins i tot més.

Pell i pell, cos amb cos. Sospirs amagats...

Per què reprimir-ho? Definim-ho tant sols com una mica de sexe.

Sexe dur, calent.

I sense compromís, vols?

Que tu tens molt fred i jo no vull dormir sola.