divendres, 26 d’agost del 2011

Quan fa temps que s'han pansit. Sola, vella, tan cansada, sense alè de vida que li ompli el pit.
Els dies de la Magda passen feixucs i abatuts sostenint-se i recreant-se en glòries, memòries i coses semblants a un antic imperi extingit.

En Riera delirava de goig quan ses ungletes fines i rosades esquinçaven, disfressant d'amor un odi poc merescut. I les dents d'ivori arrencant esmes i xisclets. Ai, Magda, que cruel vas ser.
I mira que ximpleta, que no vas trobar ningú més capaç de suportar el glaç dels teus peus lluents.

Vella, abans d'hora. Covarda i poruga, mirant per la finestra, a veure si aquest agost de gel s'acaba aviat i se t'endú.

Seguidors