Quan fa temps que s'han pansit. Sola, vella, tan cansada, sense alè de vida que li ompli el pit.

Els dies de la Magda passen feixucs i abatuts sostenint-se i recreant-se en glòries, memòries i coses semblants a un antic imperi extingit.

En Riera delirava de goig quan ses ungletes fines i rosades esquinçaven, disfressant d'amor un odi poc merescut. I les dents d'ivori arrencant esmes i xisclets. Ai, Magda, que cruel vas ser.

I mira que ximpleta, que no vas trobar ningú més capaç de suportar el glaç dels teus peus lluents.

Vella, abans d'hora. Covarda i poruga, mirant per la finestra, a veure si aquest agost de gel s'acaba aviat i se t'endú.

Ofelia

Ofelia, Ofelia.
Qui t'hagués dit mai que marxaries tan aviat?

Ofelia, Ofelia.

Jo sé que en algun minut del teu deliri ho haguessis donat tot per un parell de brànquies o per saber nadar.

Ofelia, Ofelia.

La teva mirada trista i jove ens dóna consciència de que el mal existeix en el pensament humà.

Ofelia, Ofelia.

Encara que marxis Avon avall en un niu de flors molles, hi ha qui et recordarà.

"From her melodious lay to Muddy death."

I per qui no ho faci, et deixem per sempre a la lluna d'Urà.

BLAU

Encara recordo el mal de cap que em va fer aquell dia. Tan fort com quan feia malament un color.

Un vermell amb poc magenta el feia treure de polleguera... i per aquella època això passava sovint.

Aleshores s'enfadava molt amb mi i em cridava tant que havia de repetir l'esbós perquè m'equivocava amb els traços de l'ensurt.

Però el color que més odio és el blau.

Quan el meu blau no era prou blau ell perdia ben bé el cap i em llençava la paleta ben lluny, deixant-me més blanca que un llenç per estrenar.

"Ja t'ensenyaré jo la mida del blau que et mano."

Oi tant que ho feia! Si és que el blau correcte era amb un to morat, com els mil i un que molt amablement es molestava en cosir pel meu cos.

Dia de poesia.

Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida!
I les meves per grosses, les teves per menudes!
Veus! L’ocell fosc ha baixat a l’onada
i el peix de llum s’ha ajocat a la branca.

La branca és aigua i l’onada treu fulles.
El peix fosqueja entre el velam de l’aire.
L’ocell és clar. La lluna, submarina.
Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida.

L’ona tragina fruita al grat del vent.
La branca trenca als esculls del capvespre.
Lluna de nacre, gavadals de boira
ens capgiren la casa i la tendresa.

Ja ni sabem on s’han trobat, amor,
les nostres mans de la mateixa mida.

* * *

Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
—dues meitats bessones desparionades—.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera.

Maria Mercè Marçal.

Bruixa de dol.

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

* * *

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té baranes.

Maria Mercè Marçal

I per què donar-hi més voltes? Si sabem tots dos que no val la pena.

Total, no és pas cap aberració. Digues-li consol, comprensió, entreteniment... saps tan bé com jo que t'agrada. T'agrada tant com a mi o fins i tot més.

Pell i pell, cos amb cos. Sospirs amagats...

Per què reprimir-ho? Definim-ho tant sols com una mica de sexe.

Sexe dur, calent.

I sense compromís, vols?

Que tu tens molt fred i jo no vull dormir sola.

Moments i quimeres.

Avui m'he adonat que sóc una caçadora. Caçadora de quimeres i moments.

I no et pensis, ho he vist clar mentre menjava la banya del croissant que he esmorzat.

Resulta que dins la cafeteria, mentre la tassa deixava de fumejar, només feia que recordar totes aquelles petites coses que vas arribar-me a donar una vegada.

Caço moments perquè són el que m'alegren els dies. Caço els teus moments perquè són els meus dies.

I les quimeres... ai, monstres impossibles!

Les quimeres sembla que em cacin a mi, quan jo fujo d'elles intentant aferrar-me a tu sense pena ni glòria.

I tant, amor meu.

Oh! si que t'estimo,
i tant, amor meu.

Però cada mentida

és una esquerda

i cada despreci

un mal afegit.

Tu em dius que no

i em cures amb petons.

Em beses el front

i em mires els ulls,

fins que m'encegues

i et torno a dir que sí.

Vés a saber si un dia

les esquerdes s'eixamplen,

els petons no guareixen

i les mentides em maten.

I si la porta se't tanca

i ja no m'atrapes?