Tampoc voldria crear pol·lèmica...

només és per riure una estona :)

Per...

Sé que la perfecció és utòpica, però realment vosaltres us hi acosteu.

Per fer-me tremolar d'emoció com una fulla, per embriagar-me de felicitat amb la vostra simple olor, per arrencar-me sense cap pietat un munt de somriures dels que conten, dels de debò.

I per tot, com sempre i més... gràcies!

Caducat.

Diuen que l'amor caduca, ho saps? Que dura un període de temps més o menys estipulat (any amunt, any avall...). Que el desgast al que fem ulls clucs quan som al punt més alt de la nostra preciosa vida amorosa existeix de veritat. "Això ho diuen els amargats" pensaràs. Sí, sí. Però saps què? Jo era com tu. Transparent, innocent i esperançada. Pots pensar que estic amargada si ho prefereixes, la veritat és que m'és igual.

La qüestió és que quan a mi em van "vendre" l'amor no me'l van donar amb cap manual d'instruccions ni amb data de caducitat.

Aleshores, quan aquest amor es torna com un iogurt passat de fa mesos i que segueix ancorat al prestatge de la nevera però que ningú vol mai, tot i que tampoc es llença... Què passa aleshores?

Sincerament això encara no ho sé... potser resulta que és el punt que em toca descobrir properament.

Suposarem que... queda l'amistat, oi?

Música: Síl·labes de vidre - Pau Alabajos

Parlem de tele?

És una sort que en el món dels guionistes no tot estigui igual de podrit com la tele-brossa que ens volen fer empassar, amb embut si fa falta.

Ahir es va estrenar la nova sèrie del gran Albert Espinosa a Tv3, Polseres Vermelles.

No sóc una gran fanàtica de la televisió i per tant no la miro gaire sovint, però estic contenta d'haver-ho fet ahir, ja que he descobert per fi una sèrie que sembla que si que val la pena seguir.

Un hospital, sis nens malalts, por, superació, polseres vermelles i sobretot, esperança i lluita. I és que sembla que ara els dilluns no seran tan odiosos i els podré suportar millor!