divendres, 1 de juliol de 2011

L'arpegi del dit xic.

Quan puja i puja i puja. Quan el fas caminar per la tangent de l'avantbraç fins arribar a la nou del coll per saltar tot seguit a la mandíbula i llegir-me les faccions a la Braille. 
I t'acostes per omplir-me la cara a petons, uns petons tan fins i prims que semblen de pardalet.
Tanco els ulls, frissant per més i tu, que sembles llegir-me el pensament, tornes a la càrrega i, mans a l'obra. Tornes a fer córrer la falange per la superfície del meu cos.
Em torno instrument de corda, dels que ets un mestre en tocar.
Trèmolo, trèmolo. Mentre dibuixes semicorxeres dins meu.  
Piano. Piano, em dius. Que tot just acabem d'encetar l'assaig.
Ah, i pizzicato, que amb els dits i prou ja et vals.

2 comentaris:

  1. M'encanta.
    És curiós com les ganes, la passió, el sentiment que poses en el que fas (que posen en el que et fan!) siguin tan semblants en el cos i l'instrument, i com et poden fer bategar ambdós.
    Cuida't!

    ResponElimina
  2. Buuuff! Quin calfred m'ha recorregut l'esquena!
    Molt dolç el text, i molt molt sensual ;)

    Petons!

    ResponElimina

Seguidors