Sé que la perfecció és utòpica, però realment vosaltres us hi acosteu.
Per fer-me tremolar d'emoció com una fulla, per embriagar-me de felicitat amb la vostra simple olor, per arrencar-me sense cap pietat un munt de somriures dels que conten, dels de debò.
Petit conill blanc d'ulls rosats que mai mires el teu rellotge aturat:
No t'amaguis a la llodriguera i vine a prendre un te.
-Mitja tassa, si us plau.
Sense pressa.
Sempre tard.
Bufa l'espelma, conill content, que avui no juguem al feliç "No aniversari".
I cantarem cinquanta-quatre vegades que l'amor no és cert si no s'escriu amb accent obert a la ò.
Per molts anys, petita Mònica :)
divendres, 26 de novembre del 2010
I per què donar-hi més voltes? Si sabem tots dos que no val la pena.
Total, no és pas cap aberració. Digues-li consol, comprensió, entreteniment... saps tan bé com jo que t'agrada. T'agrada tant com a mi o fins i tot més.
Pell i pell, cos amb cos. Sospirs amagats...
Per què reprimir-ho? Definim-ho tant sols com una mica de sexe.
Avui m'he adonat que sóc una caçadora. Caçadora de quimeres i moments.
I no et pensis, ho he vist clar mentre menjava la banya del croissant que he esmorzat.
Resulta que dins la cafeteria, mentre la tassa deixava de fumejar, només feia que recordar totes aquelles petites coses que vas arribar-me a donar una vegada.
Caço moments perquè són el que m'alegren els dies. Caço els teus moments perquè són els meus dies.
I les quimeres... ai, monstres impossibles!
Les quimeres sembla que em cacin a mi, quan jo fujo d'elles intentant aferrar-me a tu sense pena ni glòria.
I de cop el cafè del matí deixa de ser improvitzat, a dos quarts de nou cafè sol, com el de sempre (i sense sucre, gràcies!). El bus que s'escapa (per arribar massa puntual) i tu perseguint-lo esbufegant. Somriures coneguts coronats per ulls cansats, que semblen distar molt lluny, a dies de sol. La mà adormida que, demanant-te clemència, et diu que no escriguis més... Un segon cafè (absolutament necessari) amb gust de rutina. Aquella dolça rutina que tant enyores aquells dies d'estiu en que no saps que fer! Aquella amarga rutina que no desitges en cap moment quan sona el despertador, tan insistent. La meva estimada rutina.
Hauries de sentir el xàfec que està caient. Saps aquelles nits en que es dorm tan bé mentre s’escolta la pluja? M’encanten aquestes nits! Ja fa estona que deus dormir i, de fet, jo ho estava intentant... (com ja t’he dit: és tan agradable endormiscar-se sentint ploure...) però res, no hi ha manera!
És clar... és que estaria mil vegades més a gust ajagudeta al teu costat! De fet em dóna la sensació que el meu propi cos m’ho demana, com si volgués fermament que m’aferrés a tu per poder descansar tranquil·la...
Tu i jo somiant sota aquesta tromba d’aigua, com si ja de pas ens netegés de cap a peus i s’emportés amb ella riera avall o en trons i llampecs llunyans tots els moments amargs allà on no puguin molestar-nos més.
T’ho imagines? No? Doncs jo sí... de fet vaig a provar de somiar-ho (ja que se que almenys aquesta nit no passarà!).
Em manquen paraules per dir el que em fas sentir. Inventaria lletres noves, si fes falta, per expressar-me millor. Però sé que no fa falta, que quan ens quedem tu i jo sols parlem en un dialecte que hem creat per a tots dos.
