Quan fa temps que s'han pansit. Sola, vella, tan cansada, sense alè de vida que li ompli el pit.

Els dies de la Magda passen feixucs i abatuts sostenint-se i recreant-se en glòries, memòries i coses semblants a un antic imperi extingit.

En Riera delirava de goig quan ses ungletes fines i rosades esquinçaven, disfressant d'amor un odi poc merescut. I les dents d'ivori arrencant esmes i xisclets. Ai, Magda, que cruel vas ser.

I mira que ximpleta, que no vas trobar ningú més capaç de suportar el glaç dels teus peus lluents.

Vella, abans d'hora. Covarda i poruga, mirant per la finestra, a veure si aquest agost de gel s'acaba aviat i se t'endú.

Ofelia

Ofelia, Ofelia.
Qui t'hagués dit mai que marxaries tan aviat?

Ofelia, Ofelia.

Jo sé que en algun minut del teu deliri ho haguessis donat tot per un parell de brànquies o per saber nadar.

Ofelia, Ofelia.

La teva mirada trista i jove ens dóna consciència de que el mal existeix en el pensament humà.

Ofelia, Ofelia.

Encara que marxis Avon avall en un niu de flors molles, hi ha qui et recordarà.

"From her melodious lay to Muddy death."

I per qui no ho faci, et deixem per sempre a la lluna d'Urà.

Srta. Amargor.

Bon dia i bona hora, petita! Sóc aquí de nou, tot i saber que no sóc benvinguda. Però és que no has tancat pas la porta i cal reconèixer que algú com jo sap esmunyir-se y endinsar-se a qualsevol racó.

Crec que no fa falta que em presenti, ja que em tens més que pressent... però donat que la meva feina és molestar-te, avui em repetiré.

Bon dia i bona hora! Sóc la Srta. Amargor. Normalment m'amago per les parets del teu cor, fins que un matí surto i m'escampo per tot el teu cos. M'encarrego de remoure les teves tristes memòries, de fer-te créixer petits monstres, d'apagar la claror.

A vegades m'anuncio deixant-te rastres humits de llàgrimes de colors, d'altres en canvi sóc la convidada sorpresa no desitjada que sempre  intentes fer fora, tot i que no saps  com.

En el fons saps que no sóc pas perillosa, que no faig tant de mal, que la reminiscència són records. El problema és que quan vinc tu sembles oblidar-ho, deixant-me un gran marge d'oci i diversió.

Per a tu, ulls tristos. Per a mi, pessigolles.

Sentiments contradictoris.

I d'espectador l'agredolç plaer de l'agonia,
que riu mentre tu sospires.

Caducat.

Diuen que l'amor caduca, ho saps? Que dura un període de temps més o menys estipulat (any amunt, any avall...). Que el desgast al que fem ulls clucs quan som al punt més alt de la nostra preciosa vida amorosa existeix de veritat. "Això ho diuen els amargats" pensaràs. Sí, sí. Però saps què? Jo era com tu. Transparent, innocent i esperançada. Pots pensar que estic amargada si ho prefereixes, la veritat és que m'és igual.

La qüestió és que quan a mi em van "vendre" l'amor no me'l van donar amb cap manual d'instruccions ni amb data de caducitat.

Aleshores, quan aquest amor es torna com un iogurt passat de fa mesos i que segueix ancorat al prestatge de la nevera però que ningú vol mai, tot i que tampoc es llença... Què passa aleshores?

Sincerament això encara no ho sé... potser resulta que és el punt que em toca descobrir properament.

Suposarem que... queda l'amistat, oi?

Música: Síl·labes de vidre - Pau Alabajos

De barri.

"-Això, això... digues més paraulotes, si us plau.

-I ara em dius que sóc mal parlada... des de quan això ha suposat ser un problema?

Com si no et sentís deixar anar un munt de barbaritats cada cop que t'enfades!

-Però podries mirar de ser una mica més fina.

-Una nena de barri no es torna una senyoreta recatada de la nit al dia. Pretty Woman és tan sols una pel·lícula."

Fragments de converses reals que hagués preferit no tenir.

Al cel.

He perdut l'escala al cel al voler pujar-hi amb tanta pressa.

Feia massa que no et veia i els somnis ja fa temps que fan curt.

Ja se sap que la joventut a vegades vol viure més aviat del compte.

I ara em quedo sola aquí: ni amb tu ni amb ningú.

Fuig d'una vegada, maleït Gener!

Per a mi el Nadal és trobar-te a faltar.

BLAU

Encara recordo el mal de cap que em va fer aquell dia. Tan fort com quan feia malament un color.

Un vermell amb poc magenta el feia treure de polleguera... i per aquella època això passava sovint.

Aleshores s'enfadava molt amb mi i em cridava tant que havia de repetir l'esbós perquè m'equivocava amb els traços de l'ensurt.

Però el color que més odio és el blau.

Quan el meu blau no era prou blau ell perdia ben bé el cap i em llençava la paleta ben lluny, deixant-me més blanca que un llenç per estrenar.

"Ja t'ensenyaré jo la mida del blau que et mano."

Oi tant que ho feia! Si és que el blau correcte era amb un to morat, com els mil i un que molt amablement es molestava en cosir pel meu cos.

I tant, amor meu.

Oh! si que t'estimo,
i tant, amor meu.

Però cada mentida

és una esquerda

i cada despreci

un mal afegit.

Tu em dius que no

i em cures amb petons.

Em beses el front

i em mires els ulls,

fins que m'encegues

i et torno a dir que sí.

Vés a saber si un dia

les esquerdes s'eixamplen,

els petons no guareixen

i les mentides em maten.

I si la porta se't tanca

i ja no m'atrapes?