Samuel Beckett

“Ever tried. Ever failed. No matter. Try Again. Fail again. Fail better.”

Noia de Porcellana.

"Noia de porcelana

buscava una ànima dintre teu

i això era com buscar

papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcellana

la teva entranya és plena de vent,

una brisa de maig

amb pètals rosa és aire inocent.

Noia de porcellana

tot el teu cos és recipient,

a punt de ser omplert d'aigua

i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcellana

buscava força en el teu parlar,

i això era com buscar

papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcellana

d'una mirada et van trencar el braç,

semblaves indignada

com una santa sense beats.

Noia de porcellana

tota ets fraàgil que t'has tancat,

sota d'una campana

que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcellana

buscava llum en la teva pell,

i això era com buscar

papallones d'aire allà on bufa el vent.

Noia de porcellana

tens la mirada ben transparent,

la pell de celofana

i la carn translúcida i repel·lent.

Noia de porcellana

què vols que et donin no donant res,

ets freda i inhumana

et preocupes de cinc a set."

Noia de Porcellana, Pau Riba.

Dia de poesia.

Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida!
I les meves per grosses, les teves per menudes!
Veus! L’ocell fosc ha baixat a l’onada
i el peix de llum s’ha ajocat a la branca.

La branca és aigua i l’onada treu fulles.
El peix fosqueja entre el velam de l’aire.
L’ocell és clar. La lluna, submarina.
Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida.

L’ona tragina fruita al grat del vent.
La branca trenca als esculls del capvespre.
Lluna de nacre, gavadals de boira
ens capgiren la casa i la tendresa.

Ja ni sabem on s’han trobat, amor,
les nostres mans de la mateixa mida.

* * *

Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
—dues meitats bessones desparionades—.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera.

Maria Mercè Marçal.

Bruixa de dol.

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

* * *

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té baranes.

Maria Mercè Marçal