Què esperava? Segurament això seria el més a prop que estaria mai a la seva intimitat.
No podia evitar sentir-se incòmode assegut al llit que havia grinyolat al rebre el seu propi pes, fent volar la seva ment lluny, allà on les fantasies sexuals no tenen cap censura.
Mirava inquiet a tot arreu. Una habitació de princesa plena de fotografies i un munt de coses cursis i de colors rosats. Al cap i a la fi ella sempre li havia semblat digna d'un títol nobiliari, amb la seva llarga i clara cabellera, les seves mans sempre fines i aquella roba que semblava treta de la revista de moda més recent del quiosc.
-Vols prendre alguna cosa?
Gairebé no li va donar temps a contestar que ella ja sortia cap a la cuina per a fer-li un cafè (o un te, no ho ha sentit del tot) i baixava les escales, movent els malucs de banda a banda, com convidant-lo a alguna mena de dansa prohibida.
Des de quan se sentia així? No en tenia ni idea. Potser va ser aquell matí de setembre, quan començaven la universitat i va descobrir que l'Agnès tornada de vacances havia madurat d'una manera deliciosa. Potser va començar tot molt abans, el dia en que es van conèixer als gronxadors del pati de l'enorme escola amb múltiples classes a la que tots dos assistien. O bé quan ella el va bofetejar perquè li va aixecar les faldilles per presumir i fer-se el dur davant d'un grup de nois als quals volia caure bé.
No se'n va adonar que l'Agnès ja era de nou a l'habitació, carregant una safata amb un parell de tasses de te fumejant i un grapat de galetes daneses. Apuntant-lo directament amb aquells iris grisos i freds que tant el feien entrar en calor.
Li havia demanat ajuda per repassar la nova unitat de càlcul i comparar unes pràctiques. La veritat és que en Xavier era un as amb els números i a l'Agnès no se li donaven del tot bé, tot i així va voler fer la mateixa carrera que ell tant si com no, segons ella per vocació.
Així doncs passaren les hores entre fórmules, teories i converses vàries, al avorrir-se de tants llibres de text, fins que va ser ben fosc.
I quan l'Agnès li dirigí aquell somriure de gata, que no quadrava gens amb la seva cara aristocràtica, en Xavier va patir. Va patir al sentir aquella estranya pressió al pit (i a una altra part de la seva anatomia que no cal que anomenem), augurant-li que potser la deliciositat de l'Agnès el portaria per un camí massa insegur.
-Xavier, et trobes bé?- va dir ella amb els ulls fixos en ell. -Fa una bona estona que no dius res.
I en Xavier va reaccionar. Les llumetes intermitents del seu cervell es van encendre al mateix temps que pregonaven "perill, perill!" i, aleshores i només aleshores, es va adonar que havia de fugir d'aquella habitació com fos.
-Segur que no et vols quedar una estona més? No fas gaire bona cara.
-Tan se val, de seguida se'm passa.- va respondre ell, sabent que el seu cos es trobaria millor tan bon punt deixés aquella casa.
-Està bé... De totes maneres si et passa res saps que pots comptar amb mi, oi?- I el mateix somriure altre cop. -Ets el meu millor amic!
Sí, és clar que ho sabia. Sempre s'havia sentit orgullós de tenir com a millor amiga des de la infància una princesa de carn i ossos. Tot i així aquella paraula ara semblava que li marqués l'ànima amb un ferro candent, tatuant-lo de per vida i torturant-lo al mateix temps.
Millor amic, mai res més.
-Sí, Agnès...- i amb un somriure trist que ella no va interpretar afegí: -I sempre ho seré.
